Si una arrel està malferida, no pot complir les seues funcions, i si no complix les seues funcions, la planta a la qual sustenta es veurà danyada, es veurà desproveïda de les seues necessitats mínimes, del seu suport, de la seua força i la seua subjecció.
Alacant va nàixer davall l'empar del Benacantil, afona les seues arrels històriques als vessants de la muntanya, enfront del Mediterrani. Primer, la medina islàmica, i després, la ciutat cristiana van anar creixent i desenvolupant-se en l'abraçada d'un entramat de muralles que la protegien del mar, eixe incontrolable gegant blau. Dins d'estes, la mesquita, l'església que la va seguir, la cocatedral, els convents, algunes placetes amagades en l'ombra, els carrers estrets i empinats, els palauets, les vivendes dels ciutadans de peu, les fonts, van ser eixa arrel del nostre Alacant, van ser el seu primer brot, el motor que la va fer nàixer i que en el segle XIX, va veure com s'escampava cap a totes les direccions, quan van ser derrocades les muralles, Sant Antoni cap a l'interior, el Raval Roig seguint la línia de la costa…
A eixe primer Alacant, a eixa ciutat originària, la coneixem com el Barri, però dins d'esta es troben tres barris castissos i plens de personalitat que van ser els que van imprimir des de l'arrel el caràcter alacantí, el caràcter de la terreta: la Santa Creu, Sant Roc i les Províncies. Fins a finals dels anys seixanta del s.XX, el Barri era territori propi dels seus conveïns, era com un xicotet poble dins de la ciutat, un lloc de privilegiada situació des d'on observar plàcidament el desenvolupament de la vida en els eixamples, la seua evolució. Fora d'este, la classe mitjana, va anar instal·lant la seua vida: vivendes, comerços, banca… El Barri, a poc a poc, va passar a ser un lloc destinat només a la classe baixa, als cada vegada menys nombrosos grups d'artesans, a les cases de “mala nota” que van començar a establir-se al carrer de Llauradors, i que van acabar creant una nova muralla que la moral del poble no podia travessar (excepte com a fidel clientela de les dites cases). Així, el Barri va començar a oblidar-se, a degradar-se, a envellir, fins que va arribar el boom turístic dels setanta i, a poc a poc, va ressorgir omplint els seus carrers de locals “tipical spanish” on oferir al viatger tot el que buscava. La democràcia va fer la resta, amb la seua aparició, el Barri va ser literalment pres pels jóvens, que en poc de temps el van convertir en la seua zona d'oci i recreació, omplint-lo dels “pubs”, bars i discoteques que hui conformen l'oferta d'oci nocturn més important de la ciutat.
Així, l'anar i vindre de nits de divendres i dissabte, de dijous inclús, l'alcohol vessat, els gots trencats, el rovell a les parets, l'excés de soroll, les baralles, els nombrosos grups de gent deambulant pels carrers fins a altes hores de la nit (i no precisament en silenci), han fet que hui el Barri no brille com ho feia, sinó que espante, han fet que no olga a vida, sinó a fem i deixalles, han fet que la bellesa dels carrers, dels palauets, s'haja transformat en una infinitat de grafits, pintades, cartells apegats i arrancats sobre cartells apegats i arrancats. Només queden xicotets vestigis, escassos, molt escassos, on la nostra ciutat, la nostra arrel encara brilla amb la força d'antany: la cocatedral de Sant Nicolau i la basílica de Santa Maria, màxims monuments de la cristiandat a la nostra ciutat, recentment reformats gràcies a “La llum de les imatges”, alguns palauets rehabilitats al carrer de Llauradors que acullen l'Arxiu Municipal o el Centre de Recursos per a la Joventut (Centre14), l'Ajuntament, amb la plaça de la Santíssima Faç a l'esquena, el convent de les Monges de la Sang, amb la plaça de la Mare de Déu del Remei al fons, i poc més…
Fora d'açò, alguns pocs han intentat fer renàixer el Barri de les seues cendres, convertir-lo en un barri habitable, com antany, hi ha hagut algunes iniciatives (l'acabat d'inaugurar Museu de l'Aigua als Pous de Garrigós o el mal cuidat Parc de l'Ereta, els lluitadors cines Astoria, al carrer de Cisneros, etc.), també persones i personatges que han parlat, cridat i manifestat la necessitat que Alacant cuide i conserve com cal les seues arrels… però, pel que sembla, els nostres governants tenen coses més importants en les quals pensar. Cada vegada són menys els veïns “de tota la vida” que aguanten, que sobreviuen a l'excés de soroll, a la brutícia, a poc a poc, alguns jóvens intenten tornar a prendre els seus carrers, però de distinta manera… s'imaginen un Barri amb tranquil·les terrasses als carrers, amb xicotetes places amb fonts, amb botigues de moda o llibreries o comerços jóvens, singulars i plens de vida, amb carrers per on passejar tranquils?
De moment, un passeig pel Barri pot arribar a ser desolador: als carrers d'Argensola, de Cienfuegos, Sants Metges, Miguel Soler, o les places del Carme i de Quijano, podem trobar locals abandonats i amb fem acumulat, solars, edificis apuntalats abandonats, fins que l'única opció siga la demolició, si seguim el passeig cap al carrer de Maldonado podem trobar un palau del s.XVII que acull un bar a la planta baixa i que manté la resta de l'immoble abandonat, i si seguim un poc més avant, un altre palauet del qual s'ha (mal)conservat la façana per instal·lar dins un pàrquing, però ací no acaben les sorpreses, girem la cantonada i seguim pel carrer de la Vilavella, hi trobem el Museu de l'Assegurada, tancat des de fa anys, al costat del qual s'està construint el MACA (Museu d'Art Contemporani d'Alacant), que hauria d'haver obert fa prop d'any i mig, seguim pel mateix carrer, i al final, on antigament es trobava la Porta Ferrissa, ens trobem amb un paisatge desolador al qual alguns anomenen (amb molta lucidesa) “Beirut”, cotxes mal aparcats, pintades, edificis en ruïnes, runes, fem… bonica entrada per al Raval… i açò és només un botó.
I encara ens estranya que el nombre de turistes descendisca anualment, sobretot el de turistes espanyols. El turista espanyol preferix ciutats com Barcelona, Cadis, Madrid, Sevilla, Girona, Granada, Toledo o Lleó, ciutats amb un Barri Antic replet de personalitat, habitat, monumental, adaptat a la vida actual, replet d'ofertes d'oci, i allotjament, i sobretot, més net.
Abans els nostres mandataris estaven més ocupats en camps de golf i altres quefers, ara l'excusa és “la crisi”, i demà? Però no ens enganyem, conservar la nostra arrel no sols depén d'ells, és una labor que comença per nosaltres mateixos, pel respecte, per l'afecte als seus carrers, per l'atenció, el coneixement… facen-me cas, un matí (a poder ser amb sol, molt de sol) isquen al carrer, dirigisquen-se a Santa Creu, descendisquen pels seus carrers replens de geranis fins al barri de Sant Roc, contemplen la cara del moro des dels seus carrerons, disfruten de tindre Alacant davall els peus al parc de l'Ereta, de la brisa del mar, detinguen-se uns instants davant de la façana de Santa Maria, i per a acabar, assenten-se en una terrassa del carrer de Llauradors i escolten el so de la ciutat, el so d'una ciutat que demana a crits que la cuiden, que n'alimenten les arrels… No utilitzem el Barri només els divendres i els dissabtes a la nit, visquem-lo.
Publicado en el Llibret Oficial de la Foguera Sant Blai-La Torreta 2009
"Arrels"
